La Conca de Barberà és sinònim de bressol del cooperativisme. De fet, la Societat de Treballadors Agrícoles de Barberà, coneguda com “La Societat” i fundada el 1894, és considerada com la primera de tot l’Estat.
La nostra comarca, doncs, té una tradició molt genuïna i del tot arrelada a la pagesia, tal com encara ho podem veure avui dia amb uns paisatges imponents i les característiques edificacions dels cellers, coneguts com les “catedrals del vi”. En els nostres camps tenim conreus de vinya i de sembrat, però també d’oliveres, ametllers, avellaners i altres arbres fruiters.
A l’edat mitjana el conreu de la vinya prengué molta importància. L’ordre dels monjos cistercencs de l’abadia de Santa Maria de Poblet i l’ordre dels monjos-guerrers dels Templers establerts a Barberà de la Conca, introduïren i transmeteren els seus coneixements per conrear la vinya i perquè la producció fos més profitosa. Al segle XVIII, especialment a partir de la segona meitat, els camps de vinya s’expandeixen notablement, a causa de l’exportació del vi i dels seus derivats, amb el típic aiguardent, cap al nord d’Europa i sobretot cap a Amèrica. En la dinovena centúria la vinya esdevindrà gairebé un monoconreu. Aquest fet provocarà que, amb l’arribada de la fil·loxera a finals de segle, s’origini aquest moviment cooperativista per tal d’unir esforços davant l’ingent tasca de replantar la vinya delmada i per elaborar vi en comú.
Ja entrats en el segle XX, figures com Joan Poblet i Teixidó, Albert Talavera i Sabater o Josep M. Rendé i Ventosa, jugaran un important paper en l'impuls del cooperativisme i de l’associacionisme agrari. Serà aleshores quan es començaran a construir aquests grans cellers cooperatius. Primer serà el de Barberà, entre 1900 i 1903, i la resta ho faran després de la Llei de Sindicats de 1906, com seran els modernistes de l’Espluga de Francolí, de 1913; el de Sarral, de 1914; el de Rocafort de Queralt, el 1918; el de Pira, les obres del qual iniciaren el 1919, i el de Montblanc de 1922.
Un complement d’aquesta tradició pagesa a la Conca de Barberà, el trobem també en l’ús dels horts, un complement del tot necessari en aquelles economies rurals. És conegut que, a la primera meitat del segle XX, pràcticament totes les famílies conreaven el seu hort, fet que convertia els seus propietaris en persones autosuficients obtenint les necessàries fruites i verdures de primera mà i, en primer terme, per al propi consum.
També hem de destacar la gran notorietat que va tenir com a complement econòmic per a la pagesia el conreu del safrà a diferents zones de la nostra comarca. Ens hem de remuntar a la baixa edat mitjana. Aleshores, el safrà ja constituïa un important producte d’intercanvi i de producció a la Conca de Barberà i també a l’Alt Gaià, l’Urgell, la Segarra, el Bages i a altres zones veïnes. En el segle XVIII tenim diverses referències documentals on es destaca l'envergadura del conreu del safrà a Rocafort de Queralt. Molts pagesos tenien un o dos cortons dedicats al conreu d’aquesta espècia, la qual, després de la recol·lecció l’anaven a vendre al mercat de Santa Coloma de Queralt, considerat un dels principals centres d'aquest comerç de la Catalunya Nova a l’època medieval. A finals del segle XIX i a principis del XX, a Santa Coloma encara hi havia un important mercat dedicat a la comercialització del safrà. A Rocafort perdurava el seu conreu i existien diversos comerciants que tractaven amb aquesta planta, els quals van fer negocis a l’estranger, sobretot a Amèrica, mitjançant rocafortins emigrats a Cuba, on van fer-hi fortuna. De fet, el safrà català era considerat un dels millors del món. Així doncs, la Conca de Barberà fou un dels principals punts de producció i distribució de tot Catalunya.
Actualment, s’està recuperant aquesta tradició del conreu del safrà. Si bé en moltes explotacions el seu conreu havia quedat reduït per consum propi de la família, avui dia, el montblanquí Joan Cartanyà és un dels principals impulsors en la plantació d’aquest cultiu que pràcticament havia desaparegut a nivell comercial a Catalunya. Com a elements potenciadors i divulgadors, a Montblanc tenim Safrània, a Santa Coloma de Queralt, Som terra de safrà. Són fires i mostres que reivindiquen el lligam del safrà al nostre territori.